39. la inèrcia

La inèrcia és una estranya propietat de la matèria.
Quan marxes, per exemple, l’aire conserva l’escalfor del teu cos durant una estona, així com la sorra guarda tota la nit la tebior trista del sol.
Quan marxes, per continuar amb el mateix exemple, les meves mans persisteixen en la carícia, malgrat que ja no hi ha pell per acariciar, només la carcanada del record descomponent-se al buit de l’escala.
Quan marxes, deixes enrere un tu invisible adherit a les coses més petites: potser un cabell a la coixinera, una mirada que s’ha entortolligat amb els tirants del desig, una crosteta de saliva a les comissures del sofà, una molècula de tendresa al plat de la dutxa.
No és difícil trobar-te: l’amor em fa de lupa.

39. la inercia

La inercia es una extraña propiedad de la materia.
Cuando marchas, por ejemplo, el aire conserva el escalfor de tu cuerpo durante un rato, así como la arena guarda toda la noche la tibieza triste del solo.
Cuando marchas, para continuar con el mismo ejemplo, mis manos persisten en la caricia, a pesar de que ya no hay piel para acariciar, sólo la carcanada del recuerdo descomponiéndose al vacío de la escalera.
Cuando marchas, dejas atrás un tú invisible adherido a las cosas más pequeñas: quizás un cabello a la coixinera, una mirada que s’ ha entortolligat con los tirantes del deseo, una crosteta de saliva a las comisuras del sofá, una molécula de ternura al plato de la ducha.
No es difícil encontrarte: el amor me hace de lupa.

39. a inércia

A inércia é um estranha propriedade da matéria.
Quando caminhas, por exemplo, o ar conversa o calor do teu corpo durante um tempo, assim como a areia guarda todas as noites a frieza triste do solo.
Quando caminhas, para continuar com o mesmo exemplo, minhas mãos persistem na carícia, apesar de não haver mais pele para acariciar, somente a carcaça da lembrança se decompondo no vazio da sala.
Quando caminhas, deixas para trás um caminho invisível nas coisas mais pequenas: quiçá um cabelo na fronha, um olhar vago e arredado como as correntes do desejo, uma crosta de saliva nos cantos do sofá, uma molécula de ternura no quarto de banho.
Não é difícil encontrar-te: o amor me faz de lupa.

Tradução/ Tradución de Souza Pereira


Gemma Gorga i López (Barcelona, 1968). És poeta i professora universitària. Llicenciada i doctora en Filologia Hispànica, treballa com a professora a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. En l’àmbit acadèmic, s’ha especialitzat en literatura de l’Edat Mitjana, del Renaixement i del Barroc.

Posted by:Souza Pereira

Souza Pereira (Recife, 1994). Editor chefe da Philos, escritor e curador de festas literárias.

Uma resposta para “neolatina: la inèrcia de Gemma Gorga

Comentários encerrados.